dilluns, 19 de desembre de 2011

15.

Sent que li fluixejen les cames i la música l'absorveix. És una màgia especial. No és com quan li agrada una cançó o un grup concret. Es tracta d'una cosa molt diferent. Les seues ànimes s'uneixen, la melodía l'eleva amb ella ben amunt, sortejant les rames nues dels arbres i de sobte ja no eres conscient i el mou amb un lleuger balanceig, ara un peu i després l'altre. És increible com l'absorció pot ser tan gran; deixant la persona buida, l'ànima lleugera s'infla d'alegria i riu amb gràcia, balla sense presa, sense preocupacions. La música l'agafa i li fa un bes, un petó intens que l'immobilitza i l'ompli de sentiments profunds que arriben a tocar el cor de la persona, aquella persona a la que havien deixat amb el cos buit d'ànima i de tot. A aquesta persona comença a bategar-li ràpidament el cor, els esbatecs li surten per la gola, i sent com una cosa ha canviat dintre seu. Ja no és la mateixa. Una connexió especial lliga l'esperit juganer amb el cos, i sent com continua pujant, la frescor del vent, la por de mirar avall, la gelor en tocar els núvols,... i res li importa, es sent feliç.
Quan acaba la cançó torna a la realitat. Té els pèls de gallina. La gent que té al seu voltant, amb la que comparteix espai no li dona calor. Es queda mirant l'escenari, mira el cantant, i veu que la guitarra no deixa de sonar, mira els altres components, és un acústic, és proper. La guitarra que no deixa de sonar, la mà amunt i avall recorrent-la, i una veu a l'altre costat de l'escenari comença a parlar. Parla de coses que han passat, de músiques i balls, d'instruments, de cultura, d'una identitat i d'un poble. Parla de coses que uneixen i fan un sentiment profund en un mateix conjunt de gent. I comença la dolçaina, torna a tenir la pell de gallina, ara torna a elevar-se, per consciència, es concentra en la melodia, es converteix en melodia. Canta per dintre seu, mira atònit l'escenari, li pujen llàgrimes, li falten paraules, tremola i calla. Tremola i calla i es dedica a escoltar. Escolta, escolta,.... i ja no escolta el que toquen o el que diuen. Ara escolta allò que tantes altres vegades ha escoltat, escola la gent, escolta el setembre, escolta una veu, que el crida, ho escolta.
Torna a la realitat amb els aplaudiments i amb l'última nota de la dolçaina i les guitarres. Però en realitat no ha tornat del tot, una xicoteta part seua queda amb la música, tota la música que han tocat un diumenge de bon matí, al centre mateix de València. Aquella música que sempre ha format part del seu ésser, ja la coneixia fins i tot abans de nàixer. 
La música universal. No calen més paraules. Plora i estigues tranquil. Deixa que la música parle per tu. Deixa que els teus somriures, les carícies, els plors i els pensaments diguen això mateix que sents: sigues música.