dimecres, 21 de desembre de 2011

17.

Molt de mal de cap, tot em pega voltes. Camine i els passos resonen al meu crani, el moviment de pujar i baixar escales em tambaleja, cauré. Un ibuprofeno i dos valerianes i al llit. Com un ós, una marmota, un xicotet esquirol,... o com una princesa que dorm dolçament en la tendresa, aguaitant l'arribada de la primavera o d'un príncep que no siga blau, o un bandit, o un caçador, o un pilot professional d'avions de paper fets amb fulls de llibreta quadriculada provinents de la fusta d'arbres monsònics. 
Ara que espere que Morfeu vinga a teixir-me un tapís com feia Penèlope, un tapís (o un sudari) per passar al món dels somnis, per morir en un instant, i després, en desteixir-lo, tornar a la realitat. Ara que estic gitada al llit, tapada fins al pit i amb l'ordinador a els mans gelant-me, mentre espere que em facen efecte els medicaments. Ahora que... ahora que el mundo está recién pintado. Ara que espere amb parsimònia solemne que la meua germana deixe de fer sorolls. Ara que espere que se m'en vaja aquest dolor i patiment i tornar nova, escric, perquè no sé fer altra cosa, i és una cosa que no sé fer bé.