dimarts, 6 de març de 2012

39.

Havia perdut la fe en l'escriptura. Continuava al meu aire, entre llibres i pensaments, que llegia i escrivia, i tornava a repetir el procés; però alguna llum dins del meu cap havia fet fosca l'alegria viva i alentadora que m'animava a seguir endavant amb el meu món, al cap i a la fi, l'espurna que encén una flama no és fàcil d'aconseguir. Havia perdut la fe en l'escriptura, emperò malgrat tot continuava tot igual: m'envoltava de llibres que m'envoltaven i semblava estranya desxifrant, però la màgia sublim d'una paraula que no troba moment de ser escrita havia desaparegut. Hui, després de tot, i d'un intens moment de reflexió mentre tornava cap a casa, m'he adonat que eixe esperit que guia sempre havia estat dintre meu. Un esperit que guia entre tenebres però que dormitava. He decidit tornar a ser jo, tornar a escriure i mantindre viu el meu esperit. Un esperit que guia, que li agrada perdre'm i després d'un temps tonrar-me a mostrar el millor de qualsevol cosa que pense o veja. Un esperit que (em) guia, com a aquell conte de Pere Calders.

1 comentari:

  1. Ben fet. Escriure és agregar una cambra a la casa de la vida (Bioy Casares dixit):)
    Adéu

    ResponElimina