61.

Setembre. Ha passat l'estiu, entre riures i més somriures. Algunes llàgrimes i alguns plors. Ràbies i penes conteses, i alguns silencis. Però sobretot vitalment i amb senzillesa, com qui no vol la cosa. Quan els dies ballen amunt i avall i perds el compte, no saps en quin dia vius, ni l'hora; quan el temps es deté en els millors moments: en un passeig per la platja, amagant-se de la xafogosa calor, caminant a mitjanit per un poble mig desert del Maresme i sobretot, quan el temps es deté en obrir una porta i trobar cinc caixes a sobre d'un llit de llençols taronja que encara fan olor a somnis. Cinc caixes de sorpreses, cinc caixetes que no saps que contenen però que portes setmanes esperant perquè saps que hi son, i que, al mateix temps, elles porten dies esperant-te perquè saben que són per tu. El temps es deté quan obris aquella porta i les veus... i després camines a càmera lenta, deixant la bossa i asseguent-te a sobre del llit, sense mirar res més que el llençol taronja, buscant una paraula que et diga "obri-les ja si vols". El temps, es torna a detindre quan obris cadascuna d'aquelles caixetes i penses que ja no tens motiu per deixar de ser feliç, perquè la vida està plena de detalls, de coses planeres que t'alegren, de mirades que posen el cor a 200 pulsacions per minut (perquè més ràpid seria un problema per a la nostra salut). I te n'adones que la teua vida va a continuar sent una caixa de sorpreses, a cada viatge, a cada estació de tren, a cada caixeta nova que tingues davant per obrir. I encara que no s'haja de fomentar la vida i les converses sobre una sorpresa rere d'altra, ni en estar esperant sempre una nova sorpresa i no saber parlar de res més; sempre hi ha una persona que arriba per sorpresa a la teua vida, sense haver-ho esperat en cap moment, i t'ompli de sorpreses esperant trencar la rutina i fer de cada dia, un nou dia diferent als demés.