No es trobava gaire bé. Tenia un gran nus a la boca de l'estómac i només volia desaparéixer, per això, encara que s'havia dutxat la nit anterior, aquell matí es va clavar a la dutxa pensant que les gotes farien que les seues llàgrimes es tornaren una mica més dolces (és clar, es dutxava amb l'aigua dolça del vell pou del veinat), pensant que les desfarien amb sucre. Va començar a respirar profundament i tremolava molt, però si més no, no notava caure les llàgrimes per les seues galtes. Però quan se'n va voler adonar... ja havia desaparegut pel desaguàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada