divendres, 28 de desembre de 2012

73.

No deia res, però s'anava unflant i unflant com un globus. Malgrat callar, les hòsties li arrivaben constantment de fets i paraules, no de mans com normalment li arriben a les persones normals. Li arribaven de tots els costats, de tots els llocs i a totes hores. Callava i aguantava, però s'inflava. Perquè no podia obrir la boca i només podia callar. Un dia, li van explotar les cèl·lules, el cor, els pulmons, l'estòmac, les ungles, els ulls, la llengua i el cervell. Va explotar, però no va pintar res de colors bonics, ni de roig sang, ni de gràcia. Ho va pintar de ràbia i de mort. D'angúnia. I el seu esperit va plorar mirant com havia deixat l'habitació (també per tot allò pel que no havia arribat a plorar).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada