143.

"Que ens se n'anem al campament

tornar a vore a la gent

no em digues que tu no véns

que si faltes em fa pena"

Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.

Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.

Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). 

Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.