dimarts, 3 de gener de 2012

21.

No ho he pogut evitar tornar a escriure hui. La cosa és que m'acaben de regalar un troset de plastelina, plastilina, o com es diga, i he començat a pensar. Potser nosaltres, tots nosalres som plastelines, trosets menuts que en juntar-nos amb els altres i compartir les nostres idees mesclem els nostres colors. Potser som plastelines en les que els altres deixen les seues marques, marerials blans i moldejables, deixen la seua olor, la seua emprempta o fins i tot part del seu color. Em fa gràcia perquè m'han regalat un troç de plastelina blanca. Blanca! La que més s'embruta! La que a la mínima que cau a terra arreplega tot el que troba. Però d'altra banda la plastelina blanca també és la més capacitada per a sentir el que senten les altres, és camaleònica, té més sensibilitat.

També m'ha fet pensar en el tipus de material. És moldejable i podem fer veritables obres d'art amb ella. Això vol dir que tots nosaltres sóm una obra d'art, una peça única per al gran museu que és el món. Però no val a dir que ja estem acabats, som landart, fins al dia de la nostra mort estarem en canvi constant i per això no val cap "ja he fet tot el que podia fer bé", cal continuar esfornçant-se per a ser millors persones, per a ser un reflex dels altres i que els altres tinguen un xicotet destell de nosaltres.