dimecres, 4 de gener del 2012

22.


Amnesté

Va posar la clau al pany i la va girar lentament. Amnesté estava cansat, i portava al muscle aquella bossa pesada on guardava els apunts de la universitat. Va pujar les escales que portaven a la seua habitació amb agilitat, obrí la porta i deixà al terra la motxilla. En girar-se, va veure damunt de la tauleta de nit un sobre blanc amb unes grans paraules escrites “QUI ERES?” . Es va estranyar i sorprendre al mateix temps; no tenia germans, i els seus pares se n’havien anat a treballar abans que ell. Va escoltar-se rebombori al pis de baix, i hi va anar per parlar amb els seus pares que tot just acabaven d'arribar.
Lithé i Onereu eren professors en una escola de primària i arribaven després d’un llarg claustre aquell dimarts de vesprada. Havien entrat a la saleta d’estar i, amb un llibre cadascun, llegien a les butaques que hi havia a prop del foc. Sempre li havia agradat seure darrere la porta a escoltar com es llegien en veu alta fragments l’un a l’altre, però aquesta vegada va creuar la llinda i els va preguntar si sabien alguna cosa del sobre. Només va obtenir silencis. Després, els va preguntar per què no li contestaven, per què no li dirigien la paraula,... més silencis i una sensació de mareig.
Pujà a la seua habitació sense saber ben bé què passava, però no va arribar a creuar la porta, perquè en obrir-la va veure que el seu llit no hi era. Tampoc la seua tauleta de nit, ni l’escriptori. La prestatgeria i el seu armari havien desaparegut com totes les altres coses. Del que era la seua habitació, tan sols quedava un quadre antic que pertanyia a la família des de feia dècades. En lloc de tot el que li era conegut hi havia un espaiós estudi: una gran taula plena de papers desordenats, una cadira, molts altres quadres, un arxiu,...
Va eixir al carrer per a aclarir les idees amb l’aire fred de principis de tardor. En arribar a un parc va decidir parar-se i asseure’s en un banc, obrir el sobre i veure que hi deia. Quan va obrir el sobre misteriós... res. Contenia un grapat de fulls en blanc impol·lut i un bolígraf menut. Un calfred lligat amb un xicotet vertigen li va recórrer l’espinada per segon cop. Què podia fer ell? Què li passava? Què, què i què iniciaren una infinitat de preguntes fins que va arribar a preguntar-se qui era ell realment. I així, es posà a escriure sobre aquells fulls en blanc una xicoteta dissertació de la seua vida, començant pel seu nom, què li agradava, què el feia patir, què l’omplia de joia,... i després tot un conjunt de pensaments metafísics.
Més tard, va tornar a sa casa i pujà novament a la que havia sigut la seua habitació i, com que l’únic que el reconfortava era aquell quadre antic, va amagar allà darrere tot allò que havia escrit. En deixar el quadre al lloc, un tercer marejol es va apoderar d’ell. Notava com si començara a esvanir-se: li costava caminar endreçat i recte, xocava contra les parets. Va descendre per última vegada l’escala i abans d’arribar a la porta, va perdre el coneixement.
Amnesté va obrir els ulls i es trobà novament girant la clau de la porta de sa casa lentament. Es notava estrany i estava confós. Va entrar ràpid a la seua habitació i un impuls el va portar a alçar l’antic quadre de la família sense deixar ni tan sòls la motxilla que portava penjada al muscle. Va caure un sobre blanc amb dues paraules escrites “QUI ERES?” i que a dintre portava escrita amb una cal·ligrafia familiar tota l’essència del seu ésser amnèsic.