31.

Alegries que s'endú una quan revisa els blogs vells i veu als borradors poemes que va escriure enllà en el temps...


I volien venir a per mi.
Jo, que no sóc més que cap altre,
jo, que com tots vaig igual...
Però volien venir a per mi
i a sang freda m'assassinaven
sense assassinar-me de veritat.
Punyals de sang, pistoles buides,
paraules carregades de rancor.
Amb paraules lletges em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules dolentes em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules grotesques i insults,
em destrossaven per dintre,
però la meua ànima callava.
Com puc parlar si ja m'han ferit?
Amb la boca tancada 
i els ulls per obrir,
en una cambra fosca,
groga verdosa,
les finestres tancades, tapiades,...
Lloc luxuriós ple de supèrvia,
golosos que mengen amb ira
i malgrat tot no em falta de res,
tot el menjar a la meua mà,
els luxes més extrambòtics,
les imatges més belles...
no em falta de res,
res més que la meua parla.
M'han matat i ofegat la meua paraula,
m'han omplit dels silèncis,
de tots que els ha donat la gana.