Parlaves en silenci, sense paraules. Mirant l'horitzó de foc, mirant la claror dels rajos de sol que impregnaven la teua essència i t'immortalitzaven utòpicament mirant cap a la Tramuntana (que corria a gran velocitat intentant tombar-te feroçment). Tenies tantes coses a dir que no sabies per on començar, i vas treure una llibreta. La vas estrenar allí mateix posant primer el teu nom. L'acabares a mitjanit amb un punt final (que era en realitat un punt i seguit, però no tenies més espai). T'adormires quan et vas adonar que l'espígol et bressolava i els grills et tocaven el violí descompassats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada