diumenge, 17 de març de 2013

106.

Feia molt que no el veies. Et mirava amb la boca oberta i els ulls vius, oberts, encesos per una gegantesca flama de vida i vitalitat. No podia parlar. T'ensenyava el somriure més gran que podia oferir d'ell mateix i es movia impetuosament per l'emoció. Li vas agafar les mans. Te les apretava amb una força descomunal. Escoltaves els seus crits de joia i el seu riure. Feies sorolls amb la boca i t'imitava. Mentre se't desfeia el món de tendresa, el vas agafar als braços i l'enlairaves. Després va passar pels braços de iaios, oncles, cosins, pares i germana i te'l tornaren a deixar agafar a tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada