dissabte, 1 d’octubre de 2011

3.

És una estranya sensació la que m'envolta quan pense en allò que em va ocòrrer ahir. Ahir, per dir un dia com un altre, vaig em vaig decidir a mirar per la finestra que tinc al costat del llit. Això fou després de dinar, quan estava disposada a pegar una becadeta, i em vaig sorprendre mirant el cel. Era un cel blau i gris, i estava ple de núvols que bellugaven entre corrents d'aire. M'agraden aquestes vesprades, quan fa sol a mitjes i corre un lleuger toc de vent, de vent fresc, que vol tocar-te per deixar la pell de gallina.

Em vaig fixar en un núvol blanc. Era blanc, però no era un blanc normal. No penseu que era un blanc com la neu, un blanc com les dents, o que vaig a dir-vos, que tenia una blancura radioactiva, no. Tampoc era color albí, ni cru, ni òs, ni el color que tenen les perles quan les toca un raig de llum. Era un blanc pur, neutre i lluent a la vegada. El núvol era de cotó-en-pèl. Però no era el cotó-en-pèl que utilitzen els metges per fregar-te la pell amb alcohol abans d'una vacuna, no. Era com els cotó-en-pels que venen a les fires, era un cotó-en-pèl de sucre, i d'una dolçor ínfima. És difícil imaginar-se un núvol com aquest si no n'has vist mai cap, ja ho sé.

El temps es va parar per complet durant uns segons que es feren eterns, mentre contemplava la lenta dansa de difícil execució que mantenia el meu núvol al mig del cel. Va ser aleshores, sense saber com ni perquè, el vent que abans m'havia intentat posar la pell de gallina em va donar una empenta cap al cel, em va llençar. En eixe moment vaig recordar quantes vegades havia llençat jo coses durant aquesta vida, i a la velocitat amb la qual havia empentat pilotes de tots els tampanys durant l'educació primària. Seria vanal dir que no em vaig alegrar de que aquest vent, que jo diria que era un Migjorn juganer, m'apropés al focus de la meua admiració.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig veure reduida a una milèsima part de mi mateixa i pegant-li mos a la dolça massa del meu núvol, mentre contemplava tot el món sota els meus peus, i la resta del meu cos perquè m'havia gitat. Tot semblava tant llunyà que per un moment vaig creure que sempre havia viscut allà dalt, i no sabia distingir entre una muntanya, un prat o fins i tot, una llacuna o el mar mateix. Vaig creure que ja no existia matí o nit, i que el dubte existencial que m'havia rondat des de feia unes setmanes al cap, era cosa de la meua imaginació. Em vaig oblidar per complet de tot el que em lligava a la Terra, no tenia família, amics o companys, i això de vestir-se i desvestir-se, i gitar-se a dormir... gitar-se a... gitar... -se... gi... tar... -se... gi... tar... gi...

Vaig tindre la sensació que sols tenir quan somnies que caus d'un penya-segat o d'una escala, i en obrir sobtadament els ulls em vaig trobar jaient de nou al meu llit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada