divendres, 21 d’octubre de 2011

5.

EL PERQUÈ DE LES CINTES ROJES

Hui m'he decidit a tornar-me a posar per polsera una cinteta roja amb un llaç. Ho he decidit gairebé en cinc minuts després de pegar-li voltes al tema durant aproximadament un mes. Potser la pregunta més difícil és: "per què?" I la resposta més fàcil siga: "diuen que això allunya el mal d'ull." Sincerament, no ho sé.

Tot va començar l'hivern passat. M'havien passat varies coses de complicada explicació. Vaig tenir-hi problemes, la vida va començar a ser més difícil. Tal vegada semble el típic moment en el que una persona es veu obligada a madurar dràsticament i amb una velocitat increïble. Jo ho veig més bé com el moment en que em vaig adonar de com és la vida realment. En aquell moment tràgic, quan les coses começaven a complicar-se, algú em va preguntar per què no em posava un llacet roig. Li vaig fer cas.

Aquest llacet em va ajudar a posar-li un poc de color a la meua vida, i per això crec que s'utilitzen els llacets rojos realment, per animar la vida, per a que la gent no visca amb l'ombra del seu color de vestuari habitual.

Açò mateix ho vaig aprendre a classe. Ens van explicar que la percepció dels colors es relativa segons la cultura i que això es troba reflexat al vocabulari. Els grecs ja ho feien com dic jo, tenien una gama de blanc-gris-negre. El cel mateix no era blau, era gris, una matització del negre. Però no obstant això tenien el roig. En castellà, encara predomina el color colorado, que és el roig, o l'expressió ponerse colorado que és quan les galtes es pinten totes soles d'aquest color. Un color extrany. Un color que alegra. Un color. Una història. Un ànim. Vaig a tornar a viure.

Pintaràs el món d'alegria i joia,
pintaràs el món amb els teus somriures,
pintaràs el món, el pintaràs.