dimecres, 19 d’octubre de 2011

4.

El cel s'ha fet fosc. El sol, estel del matí, llum de llums, ha caigut en els braços del descans, que l'acarona i crida la lluna per traure-li un somriure.

Records.

Al mig de la muntanya, perduda de la civilització, la nit és més clara, més nítida, més bonica, més nit. O això solen dir els qui viuen lluny del cosmopolitanisme. Quantes vegades he experimentat eixa sensació, i com m'agradaria tenir-la ara mateix, i fins i tot, m'atreviria a dir un com m'agradaria compartir-la amb algú.
No s'escolten cotxes ni es veu cap llum, però encara que semble mentida, no note soledat. Es mouen rítimicamen les rames de diferents arbres, udolen animals i canten els grills, no hi ha cap núvol al firmament, i, per una milèsima de segon, veig reflexats al sostre tots els grecs que s'han guanyat un lloc a l'eternitat.
Em pare a pensar. M'enrecorde d'un relat que vaig escoltar, o vaig escriure, o tal vegada vaig llegir, no ho sé ben bé. El cas, era un conte que parlava d'un xiquet al qual els seus avis li havien ensenyat que cada persona tenia una estrella, i que quan moriem, no feiem més que anar a buscar-la, ja que ens havia estat guiant i observant durant la nostra curta o llarga vida. Però ningú no sabia quina era la seua, així pots mirar el cel, desconcertat, un caos de cel, un caos d'estrelles, i veure'n mil diferents, però escolli-ne'n sols una, que pot ser que no siga la teua estrella. És un bonic record el del conte, m'abstrau i em calma. Gitada sobre un prat, panxa amunt i un corrent d'aire que em mou els cabells.
Veig passar un estel fugaç, que corre, amb pressa i gràcia dibuixant una imensa línia de color, de vida. Traça la trajectòria amb decisió, sense dubtes... Com m'agradaria tindre eixa seguretat en mi mateixa.

Records.

M'agradaria perdre'm uns dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada