6.

Mirada perduda.

Aquest migdia quan tornava, morta, de València, m'he assegut al primer vagó del tren, com sempre. Encara tardaria a eixir, així que m'he tret el meu mp3, i els sudokus que havia retallat dels diaris que donen a l'universitat. Tan bon punt havia començat a concentrar-me, un xic ha trobat seient enfront meua i ha saludat amb un "hola". Puc contar amb els dits de les mans les vegades que algú que no conec m'ha saludat en assegure's aprop meu al tren, i no serà perquè faig pocs viatges.

Li he trobat un aire especial. No vull dir que m'atraguera físicament ni això que diuen de "flechazos en el metro/tren". Parle de tot ell en general, de l'atmòsfera que l'envoltava. No ha somrigut en tot el viatge, malgrat que en cada moment que les nostres mirades s'han encreuat, he notat com sí que ho feia.

L'esguard profund i seriós obria les portes a l'ànima. M'ha deixat explorar-la durant milèsimes de segon, i les milèsimes de segons de totes les vegades que hem coincidit m'han deixat posar-li tota una vida. Primer que res, la verdor dels seus ulls. Sempre m'ha agradat el verd, és un color especial. Ja de ben menuda, quan tots deien que els agradava el rosa o el blau, jo responia: "verd". Era un verd oliva clar, perciós, per a que vaig a negar-ho. El cas, la profunditat era impressionant. Mai havia vist una mirada tan penetrant, tan... indescriptible, m'he perdut en ella, m'he perdut. He vist cares, he vist converses, he vist llum, color. He vist també experiències i opinions. I puc quedar-me tranquila. Crec que he sigut fràgil i jo també m'he deixat explorar, però això és un altre tema, i jo no tinc res a amagar.

No deixeu mai de mirar als ulls de la gent. Són la seua identitat, i per molt que vulguen evitar expressar coses, a través d'ells ho van a fer.