No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
(Un incís: em recorde, irremeiablement,
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus,
amb el cap abatut sobre el pit... ¿Te'n recordes?)
No hi ha res com escriure. Posar-se davant d’un full en blanc quan tens tantes coses per dir i no saps per on començar. Escriure ajuda a estructurar-te les idees, escriure alça l’ànima, exalça els ànims i em fa sentir alliberada. Ara bé, no fa molt vaig escoltar que “la escritura es el intento más elegante de autodestrucción” i no puc estar-hi més d’acord. Amb l’escriptura podem arribar a alliberar-nos tant de nosaltres mateixos que podem crear monstres, deixem veure’ns tal i com som, som transparents i clars, som l’aigua que es fon de la neu a les muntanyes. Però, quan s’escriu es té una oportunitat molt més valuosa i que hem de saber apreciar. Quan escrivim podem revisar el text, podem canviar allò que volem, podem reeditar, canviar paraules, tornar a pensar exactament en allò que hem dit. Tot açò, no ho podem fer quan parlem en persona. I, sincerament, no sé que és millor, perquè de vegades quan es para cara a cara i ens enfadem reaccionem i contestem d’una forma que pot ferir l’altra persona simplement perquè nosaltres estem molestos. Però deixant-ho anar sense pensar, mostres els teus sentiments, com et sents i com et vénen les paraules. Com les somnies. Com te les venen.
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
(Un incís: em recorde, irremeiablement,
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus,
amb el cap abatut sobre el pit... ¿Te'n recordes?)
Vicent Andrés Estellés - Llibre d'exilis
No hi ha res com escriure. Posar-se davant d’un full en blanc quan tens tantes coses per dir i no saps per on començar. Escriure ajuda a estructurar-te les idees, escriure alça l’ànima, exalça els ànims i em fa sentir alliberada. Ara bé, no fa molt vaig escoltar que “la escritura es el intento más elegante de autodestrucción” i no puc estar-hi més d’acord. Amb l’escriptura podem arribar a alliberar-nos tant de nosaltres mateixos que podem crear monstres, deixem veure’ns tal i com som, som transparents i clars, som l’aigua que es fon de la neu a les muntanyes. Però, quan s’escriu es té una oportunitat molt més valuosa i que hem de saber apreciar. Quan escrivim podem revisar el text, podem canviar allò que volem, podem reeditar, canviar paraules, tornar a pensar exactament en allò que hem dit. Tot açò, no ho podem fer quan parlem en persona. I, sincerament, no sé que és millor, perquè de vegades quan es para cara a cara i ens enfadem reaccionem i contestem d’una forma que pot ferir l’altra persona simplement perquè nosaltres estem molestos. Però deixant-ho anar sense pensar, mostres els teus sentiments, com et sents i com et vénen les paraules. Com les somnies. Com te les venen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada