dimarts, 1 de maig de 2012

47.

M'apassiona anar al cinema per veure una pel·lícula de la que m'he llegit el llibre i criticar i veure les coses que romanen iguals i les que no, criticar els detalls que han canviat i intentar treure-li suc per veure com, per què i quin motiu han tingut per fer-ho. M'emociona també repetir a cada racó del meu cap les frases utilitzades per descriure personatges i paisatges quan apareixen, descobrir com han conseguit recrear allò que tant em va costar a mi,... però el que més m'agrada és, en algún moment donat, fer veure que no he llegit aqueix llibre i posicionar-me a la visió d'un altre espectador, deixar anar la meua ment amb la història i tractar d'entendre-la deixant de costat el vestigi de la meua coneixença al voltant del que realment va a ocòrrer. I moltes vegades em resulta impossible. No puc abandonar als MEUS personatges, que han viscut amb mi l'intrèpida aventura de llegir com si veiés una pel·lícula, de deixar correr les paraules per convertir-les en imatges, de devorar centenars de pàgines en hores i voler més i més per a saciar la meua set de lectura. No els puc abandonar, no. Per això sempre desistixc i observe com me'ls han canviat, sabent que en el fons de la meua ment i del meu cor, continue deformant-los a la pantalla per a que s'assemblen a aquells que jo m'havia creat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada