49.

Efemèride

Mira, no sé si deuria escriure açò o no, no sé si deuria donar-te les gràcies o deixar que te les menjares totes tu sòl, com has intentat menja-te-les anant de bona persona que no trencaria un plat en la seua vida, però que després va clavant les espases per darrere, com a ganivets afilats, sense mirar a la cara, sense voler veure els ulls dels demés, com una rata.

No sé si deuria alegrar-me'n. És clar que en un principi vaig veure el món com una costera amunt, no havia sigut el millor any de la meua vida... i vas, i el remates. "Et felicito fill". Et felicite perquè seré jo la persona més mala del món, segons tu, perquè... A que vaig ser jo qui va acusar falsament? A que vaig ser jo qui va anar mentint i amb enganys? A que vaig ser jo qui montava escàndols? A que vaig ser jo qui vaig posar cara de ploramiques i vaig rejurar que no era per allò? A que vaig ser jo qui va posar tots en contra meua? A que vaig ser jo qui girava les cares quan ens creuavem?

En fi, no tinc res més a dir. Mai m'ha sabut mal el que va passar, mai, t'ho puc assegurar, és més, haguera preferit que les coses s'hagueren dit a la cara; o vaig ser jo qui va negar la parla? No vaig continuar parlant igual? L'humanitat sencera és una hipòcrita. 

I ara algú dirà: "I per què ho recordes?". Doncs molt fàcil. Simplement perquè no se m'ha tornat a presentar la oportunitat de parlar: perquè o calles, o acabes mal parat. Ara que ja ha passat un any les coses semblen més calmades, que per a mi sempre ho han estat, però en fi,... Ni m'importa el que, ni el com, ni el amb qui, que jo ben agust estic amb la meua vida, ara que és tota meua, però cal ser conseqüent.

Punt i final. Felicitat màxima. Ojalá que te vaya bonito.