Va patir i sofrir en la seua pell tant de dolor que tota se li queia a trossos. El seu cos era com un pergamí abandonat en l'humitat del racó més tenebrosament fúnebre d'un monestir medieval i no volia continuar així. Aleshores, va pensar que, per a que el món deixara de fer-li mal, es faria una cuirassa i no deixaria que res li tornara a fer cap rascadeta, ni tornarien a defallir-li la ment i les paraules, ni les cames tornarien a fer-li figa... però li costaria tornar a mostrar-se al món amb aquella confiança caratcerística que li il·luminava l'aura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada