dijous, 14 de febrer de 2013

90.

"Cal haver desitjat molt una cosa abans de tenir-la perquè sigui nostra. Res del que aconseguim sense esforç no ens pertany. Tot el que ens cau del cel ens esclavitza; quan ens mirem la vida a través d'allò que només sabem donar per descomptat ens tornem miops i intransigents."


Enric Vila





La seua casa posseïa una gran biblioteca plena de prestatges. Cada prestatge pertanyia a un membre de la seua família (de tots els temps i de tots els noms). En cada prestatge s'hi disponien un munt de llibres en blanc on, cadascú d'aquella grandiosa genealogia, havia escrit el pas dels seus dies. Cada llibre disponia de 365 fulls (i als anys de transpàs se'ls enganxaven pàgines vermelles). Tots els membres de la familia havien escrit la seua vida. No existien pudors ni vergonyes perquè, una de les moltes normes, i la primera de totes era "no fer normes", era no obrir els llibres dels familiars vius (és clar que els llibres dels prestatges dels familiars del passat si que hi eren accessibles i, més d'una vegada, havien descobert els secrets turbulents que ocultaven). 

Havia estat remirant-se els seus últims escrits, cada vegada amb lletra més inestable, menys uniforme, més ràpida. Havia contat les coses tal i com passaven, les havia escrit amb aquell mateix ritme. Havia fet que la seua caligrafia fóra testimoni i descriptora dels esdeveniments que narrava en ella mateixa. Havia donat forma a la seua vida amb les seues propies paraules. S'havia fet mal, molt de mal, per escriure amb aquella rapidesa. S'havia fet tant de mal que va decidir que a partir d'aquell moment escriuria el full del dia corresponent amb molta tranquilitat. Va decidir que anava a escriure espaiet, amb lletra de diumenge (com si tots els dies foren diumenges). Va decidir que anava a escriure espaiet. Espaiet i amb bona lletra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada