dijous, 21 de febrer de 2013

93.

Estava a punt de provocar un tsunami. S'intentava relaxar, però no podia. Volia ser el riure d'un bon de matí, però no podia. Aleshores, es va trobar una caixeta menudeta i va tenir la genial idea de omplir-la de totes les coses que estaven a punt de vessar (i besar). Una vegada ja plena, la va tancar amb pany i clau i la va guadar en el racó més fons i amagat de l'armari dels sentiments. Va posar-se una cançó que l'animava. Va agafar un pot de pintura i va dibuixar-se un somriure. Acabava de descobrir que, malgrat que veia el món de color obscur, si caminava més detingudament, podia distingir els colors de l'arc de Sant Martí. I si arraulia els ulls, distingia la magnífica paleta de colors d'un pintor. Això li va donar els ànims per agafar el pot de pintura i, amb un pinzell (i sense que la gent se n'adonara), pintar en cada ànima que es trobava (i amb la que parlava) un somrís. I aquell somriure pintat feia que la persona esclatara a riure de pessigolles instantàniament (i l'obligava a oblidar la letàrgia de la seua solitud i de les seues penes).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada