dijous, 28 de febrer de 2013

97.



Plovia i en cada gota de pluja es veia reflexada. Eren com xicotets espills que li mostraven diferents cares i distintes realitats. Eixes gotes eren les tessel·les d'un mosaic al qual tot el món li deia vida però que ningú s'havia parat a analitzar. Mirava com lliscaven i s'esmunyien finestra avall en aquell solitari paisatge del carrer desert per l'oratge. Desert pel temps, que s'escolava. S'esmunyia de les mans de l'humanitat. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada