diumenge, 5 de maig de 2013

124.

Tinc una estranya (però palpable) sensació: la vida es riu de mi. I si no és la vida, són les persones que veniu amb ella. Ja no sé què és. Passotisme total en l'ambició inconscient de ser algú en la vida. De ser algú en la vida d'algú. De tirar una pedra, amagar la mà i fer veure que no passa res. De riure's en la cara de la gent. De jugar amb la gent. I mentres, la vida passa. Sa vida passa, però no massa, per ca meva... sa vida passa, però no massa si no devalles a sa berbena. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada