123.

Una cançó que s'enganxava a la ment amb una simbiòsi al·lucinògena. Era una melodia, aquella melodia, la que et rondava el pensament buscant ser disimulada pels teus llavis en despistar-te i deixar-la anar amb llibretat per tots els espais de la Terra (com si tingueres la capacitat pulmonar per fer-la ressonar durant dies, mesos i anys en les latituds més disperses -i també per baix de l'oceà-). Aleshores et quedaves pensant en ella tot el que dura l'eternitat i, sense adonar-te'n, la feies sonar desastrosament i maldeies el no tindre al cap cap altra cosa  a part d'aquella cançó (millor tindre una cançó que el cap ple de pardals). En desistir l'intent de contenir-te, tot explotava i et venien les sensacions i sentiments que intentaves amagar (i et reprimeixes les llàgrimes i quan li ho comentes a algú encara se'n mig-riu i et diu "plora, plora"). I no, després no torna res a la normalitat perquè et quedes amb quatre frases soltes a mig tararejar.

Ara que la nit comença a perdre's he creuat camins de gel al calor de l'esperança quan tu i jo teniem somnis rebels. No voldria aquesta vida meua sense llibertat sencera i sense tu. Em passe la vida caminant, hi ha un camí de pedres que s'hem proposat seguir però la utopia aproparàs quan un nou dia haja acabat perquè a la meua terra hi ha una pluja d'estels. Si dius que sí, veurem sortir el sol. Som pretèrits imperfets de la nistra història, somriures dins del cos que et transporten a les portes d'un món on ja no existeix la por, som aquell record inolvidable en la memòria. Et parle de demà i t'explique amb els dits que sempre em torna... potser que l'univers torne a deixar-nos assaborir la perfecció. Parlen les mirades, que brillen i confonen de nit com les teues paraules, i dansem fins que isca el sol. (I eixes coses que es mesclen com a un caixó abominable amb orxata la ment).

Continue sense saber el per què de la pell de gallina quan escric. Estic investigant perquè últimament em passa massa seguit (com quan es ballen les seguidilles).