M'agraden les olors. Cert. M'agraden perquè, com ja vaig escriure una vegada, és màgia tot el que envolta el món olfactiu (i afectiu). M'agraden les olors perquè recorden i fan recordar. Et porten a la ment allò que ja quasi havies perdut en el caixó de-sastre més amagat del teu oblit. Allà on guardes -com fils embolicats i enganxats entre ells i sense cap cura- tot allò que vas perdent. Perds paraules i converses. No es pot evitar, quan tornem a reproduir alguna cosa que s'ha dit gairebé mai -exepte cançons (i tampoc), poesia o algun relat que hem rellegit tantes vegades que fins i tot podem descriure la textura del paper on està impres- podem fer-ho igual que la primera vegada. Tampoc les olors.
Hi ha olors que s'enganxen perdudament a la teua ment i que t'absorveixen durant dies. No pots deixar de pensar en elles: no pots deixar de pensar en qui o què feia eixa olor ni per què se't va quedar estampada a la pell com si fóra una tessel·la més del mosaic del teu cos; com si fora una sanefa encara viva d'un vell edifici mig en ruïnes. Hi ha objectes que guarden eixes olors però, poc a poc les van perdent. Com qui no vol la cosa. I t'agradaria que quedaren sempre presents en la teua vida eixes olors. Al menys, poder-les retindre en algun lloc més que en la teua ment. En algun lloc més que en l'armari de les olors prohibides. En algun pot, frasc o caixeta. En algun lloc on quedara viva la seua essència.
(O al menys, endur-te la dolça sorpresa que vas a tornar a assaborir aquella olor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada