dijous, 16 de maig de 2013

130.

M'agraden les olors. Cert. M'agraden perquè, com ja vaig escriure una vegada, és màgia tot el que envolta el món olfactiu (i afectiu). M'agraden les olors perquè recorden i fan recordar. Et porten a la ment allò que ja quasi havies perdut en el caixó de-sastre més amagat del teu oblit. Allà on guardes -com fils embolicats i enganxats entre ells i sense cap cura- tot allò que vas perdent. Perds paraules i converses. No es pot evitar, quan tornem a reproduir alguna cosa que s'ha dit gairebé mai -exepte cançons (i tampoc), poesia o algun relat que hem rellegit tantes vegades que fins i tot podem descriure la textura del paper on està impres- podem fer-ho igual que la primera vegada. Tampoc les olors. 

Hi ha olors que s'enganxen perdudament a la teua ment i que t'absorveixen durant dies. No pots deixar de pensar en elles: no pots deixar de pensar en qui o què feia eixa olor ni per què se't  va quedar estampada a la pell com si fóra una tessel·la més del mosaic del teu cos; com si fora una sanefa encara viva d'un vell edifici mig en ruïnes. Hi ha objectes que guarden eixes olors però, poc a poc les van perdent. Com qui no vol la cosa. I t'agradaria que quedaren sempre presents en la teua vida eixes olors. Al menys, poder-les retindre en algun lloc més que en la teua ment. En algun lloc més que en l'armari de les olors prohibides. En algun pot, frasc o caixeta. En algun lloc on quedara viva la seua essència.   

(O al menys, endur-te la dolça sorpresa que vas a tornar a assaborir aquella olor).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada