dimecres, 29 de maig de 2013

135.

"- No estaria gens malament...
- I tant que no!
- Som poc il·luses!
- I què bonic que és somniar?"


Hi ha converses quotidianes que semblen no dir massa, que només verbalitzen el sentiment que tens, que expressen rabia, passió, il·lusió, vitalitat,... o que simplement no expressen res. És en aquelles converses però on en el fons s'amaga una essència que a ningú li agrada mostrar (que no és palpable i que ens constitueix i construeix, rajola a rajola, com a persones).
Hui parlava amb una amiga, coneguda pel seu nom de club esportiu, i he tingut la conversa que obri aquesta entrada. Estavem somniant, somniant despertes i inventant-nos situacions que ens faria gràcia que passaren (per exemple aprovar l'examen d'alemany baix la mirada inquisidora del nostre Herbert). El cas és que quan m'ha exclamat que som unes il·luses i li he contestat i què bonic que és somniar? he començat a pensar (i això no és bo perquè comence a desvariar i vés a saber on puc acabar).
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i que és en ella on resideixen els anhels de les persones. Això vol dir que l'esperança, la possibilitat d'una situació, solució o canvi és el que ens motiva a actuar i viure com ho fem. I això també vol dir que esperança és somniar desperts i buscar que se'ns acomplisquen eixes il·lusions.


(Encara que de vegades allò que menys esperaves es pot fer real i donar-li un gir copernicà a les teues teories i a la teua forma de plantejar-te el somniar desperta).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada