dilluns, 27 de maig de 2013

134.

Els cants d'enyor sempre m'han portat a algun llibre en la solitud de la nit. Aquella soledat que t'embolica com l'embolcall dels morts i et protegeix tot el cos abraçant-te amb tendresa. Suau. La plasticitat de les paraules de desconsol. Aquell tacte imaginari que t'engallina la pell taciturnament i et fa perdre't en el desig d'inventar a la teua ment tantes situacions com paraules t'acaronen. El tacte, d'un dit índex, per l'esquena i pel melic. D'aquell dit índex on s'escriuen tots els capítols de la situació en la que et trobes. S'organitzen els estats físics i metafísics, la ment pren un lloc especial i tot es calma, entra en un període de latencia. Fins que passe el temps -en procrastinació de tot i res-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada