dilluns, 20 de maig de 2013

131.

S'alçaven en l'aire com qui alça la bastida d'un somni...

Mirar el cel de nit és un repte que molt poca gent pot arribar a assolir. Al menys, en el sentit estricte de la paraula. Mirar amunt, molt amunt, és complicat. Cal mirar més enllà del que la vista pot arribar a distingir. Més enllà dels somnis i de les paraules; més enllà de les promeses que s'han quedat per complir. Encara més amunt, molt més amunt. Cal passar per les promeses que encara s'han d'acomplir; pels estels de matinada. Molt més lluny roman la nostra essència. Aquell viatge misteriós que hom ha d'emprendre a poqueta nit i tornar del trànsit (els castellanoparlants dirien trance i m'agrada més pequè no es perd entre el guirigall dels clàxons o de les dones amb el carret de la compra pel mercat) amb els primers rajos de sol d'una primeríssima albada, és tan personal que no es pot parlar amb ningú ni es pot incitar a ningú a fer-ho (de fet, jo NO ho estic fent #nóteselaironía). Només en aquell moment s'entén i comprén el sentit de la vida. O al menys es reflexiona i s'organitza -en organigrames orgànics- tots els esdeveniments més importants per discernir-los. Per saber fins a quin punt un silenci és important i qui ha de prendre les decisions d'aventurar-se a parlar. Per saber quan s'ha de dir prou. Per saber quin és l'itinerari que s'ha seguit fins al moment. Per conèixer quina és la cançó que et sona al pensament i per a la qual no tens paraules. Per (des)conèixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada