133.

Es va despertar i va pensar que hi havia coses que no entenia. Simplement, així: no les entenia. Podies ser millor o pitjor persona, podies tindre més o menys ganes de viure i podies ser més o menys sociable. Podies tindre uns gustos més estàndards o una miqueta més estranys i podies tindre objectius en la vida o voler viure-la ràpid sense parar-te a pensar. El que no arribava a comprendre era per què la gent feia certes coses i contestava de certes formes (contestar no vol dir expressament respondre a una pregunta o situació, el fet de no respondre també implica una contestació).

Es preguntava què havia fet per a que la gent reaccionara d'aquella forma? Si parlava, perquè parlava; si es callava, perquè s'havia callat. Si enviava un missatge, es passava d'ell; i si no l'enviava es quedaria amb el benefici del dubte (la qüestió del missatge va donar per a més del que ningú es pot imaginar: enviant-li'l s'havia quedat amb el benefici de molts altres dubtes que no havia pensat i dels quals la gent anava opinant sense saber-ho tot, o sabent-ho tot, o sense saber res, i ningú li deia res en clar que li poguera ajudar). Què havia demanat una cosa de l'altre món? Contestar és de mala educació; anava a clavar-li una punyalada per fer-ho o a desquartitzar-lo, beure's la teua sang i menjar-se el seu cervell, i enterrar les seues costelles?
Aleshores es va adonar que tot estava encara massa obscur. Eren les 3 de la matinada. Tot allò al voltant del qual estava reflexionant havia estat un somni. La llum que entrava per la finestra desdibuixava la realitat d'una habitació nua de sentiments. Tot era un somni. Tot. Havia estat menjant-se el cap per culpa d'un somni. Va tancar els ulls i es va tornar a adormir (amb tanta mala sort que va continuar aquella vida paral·lela submergida en l'angoixa de les converses sense resposta. Estava sola a la Terra i enviava senyals a l'espai exterior esperant no ser l'única habitant d'aquell Univers caòtic que ella anomenava vida).