Hui fa dia de moltes coses. De seure al sofà o al llit i llegir amb el ressò del compàs sincrònic de les gotes i observar els arcs de Sant Martí que es dibuixen quan descomposen els rajos de llum -com quan els rajos de Sol atravessen blaus marins i ses aigües tornen verdes-. Fa dia d'escoltar música i viatjar astralment a una altra biosfera corporativa on les gents es belluguen parsimònicament. Com una processó. Amb el ritme marcat i lent -sovint portant el temps amb anacrusis-.
Hui fa dia d'esguards serens. És un món màgic el de les mirades, ja ho vaig comentar una vegada per ací. Jo no sé que tenen; de veritat que no ho sé. Perquè et perden. Et perden en converses a quatre bandes o quan hi ha un munt de gent, se't creua una mirada, mentre algú recita a Estellés, i acabes abstraient-te de la realitat per perdre't en una altra dimensió (sobretot si la mirada va acompanyada d'un somriure). Si mires directament als ulls, descobreixes i desvesteixes l'ànima -i la deixes sense alé-.
Hui fa dia d'encendre el radiador i fer una dutxa d'aigua calenta, com la de tots els dies, però fer-la d'una manera especial. Com un ritu. Una cerimònia distinta. Com tantes més s'han fet per a totes ocassions i per a totes les cultures del món. Treure's la roba al ritme dels tambors i quan et toque l'aigua començar a cantar (què més dóna si ja plou a bots i barrals?). Hui fa dia de lluita combativa. Hui fa dia d'un record, dia d'una batalla. Fa 306 anys d'una derrota què encara ens perjudica. Hui fa dia de diada. Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança. Que la pluja netege les cendres calentes, incandescents, que encara ens acompanyen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada