dissabte, 27 d’abril de 2013

119.

Porte tot el dia pensant en escriure, pensant què i com ho escriuré. Porte tot el dia buscant un moment per descriure i no trobe l'instant de parar-me un segon i reflexionar. Només l'he trobat ara... a les dotze passades de la nit (i les dotze van tocant...), posant-me davant d'una pantalla i deixant-me anar.
No sé per què tenim l'estranya mania de buscar categoritzar de forma precisa i racional les coses. Això ha fet molt de mal a l'humanitat i, en el fons, ens ha fet molt de mal individualment com a persones. Ens hem convertit en màquines d'etiquetes, en màquines d'ordres directes i senzilles que es dediquen a organitzar tot allò que els queda a l'abast per a criticar tot el que se n'ix dels límits. Dins d'aquesta crítica, també es contempla l'autocrítica a la qual es veuen abocades algunes gents sota la pressió de les idees fixades pel poder. Què fem i com ho fem? Tot molt despreocupat, molt seré i molt calmat. Cadascú pot ser com vol i actuar com vol (encara que està clar que la meua llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre), però tot es regeix sota les estereotipades pautes de l'autonomia liberal que s'amaguen baix els conceptes abstractes de l'esplendidesa.
Aquella estranya mania de categorització es va veure assolida després de la determinació del concepte TEMPS. Què és temps que no haja pogut ser cap altra cosa? La vida es basa en conceptes abstractes. Tot és tan subjectiu com la percepció d'un nou bon dia. El temps és un d'eixos invents que hem fet les persones per categoritzar. El temps només serveix per torturar-nos i per fer-nos sentir que no som prou madurs o que sóm massa majors; que ja tenim certa edat i que ara ja no podem fer, dir o comentar certes coses; que cada dia estem més a prop de la mort. 
Què és un sempre, un mai, un de vegades, un d'ací un moment? Què són els minuts i les hores? Què és realment esperar? Per exemple, un sempre, i a algú li ho he comentat alguna vegada, pot ser tant tota una vida, com un minut. Pot ser un segon, una hora, un dia o una setmana. És allò que nosaltres considerem com a etern. L'eternitat viu de l'efimeritat i sense ella és inconcebible. Al cap i a la fi, el temps només és temps. I és el temps que gastes per a parlar, quedar i compartir amb altres persones, allò que queda.

(I també queda esperar i preguntar-se si parlar-ne o no parlar-ne; si parlar-te o no parlar-te; si parlar-me o no parlar-me. També queda morir-se esperant pensant si també et fas les preguntes que jo em faig. També queda reflexionar què busquem, com ho busquem i amb qui ho busquem. I per quan ho busquem. I, en diminutiva parsimònia, qui busquem, on som, qui som, per què som i quin és el nostre temps.)



M'has dit que vols saber

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.

Vicent Andrés Estellés - Les acaballes de Catul


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada