diumenge, 28 d’abril de 2013

120.

No tenia res, absolutament res. Hi va haver un temps en el qual li agradava guardar records i recol·lectar coses que li tornaven la memòria -aquella memòria seua tan fràgil i perduda-, a bons i mals moments, ja viscuts. Emprava aquells objectes amb finalitat memorística, amb finalitat abstractiva. Per esvair-se del món que la rodejava i tornar allà on havia sigut feliç. On tenia la consicència d'una conversa a mitges que encara havia de continuar i no coincidia cap moment per fer-ho. On s'encontrava amb situacions imaginables i somniava amb dormir. Aquell temps encara es trobava present i continuava en la seua funció aïlladora. Es transportava allà on era sine loco, sine nomine, sine anno, sine data. Allà on perdurava purament la seua essència concentrada i compacta. Allà on era realment com veritablement era.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada